diumenge 11 de octubre de 2009

Let's Get Lost / 1988 / Bruce Weber

Un diumenge a la tarda. A la part alta de Barcelona, aprop de la Diagonal. A finals dels anys 60. Truquen a la porta del pis del doctor X. És la vivenda i la consulta alhora, una placa a la porta del carrer així ho indica. El doctor en persona va a obrir. De seguida reconeix l'individu que té palplantat al davant. És en Chet Baker, que aquells dies ha actuat a la ciutat. Vol que li faci unes receptes.
Hi accedeix.


Aquesta anècdota, verídica, me l'expliquen just l'endemà d'haver vist l'impressionant documental de Bruce Weber. I per mi és com una postdata que m'acaba de dibuixar el personatge. Un d'aquells personatges fascinants que no té terme mig.

dissabte 28 de febrer de 2009

Sånger från andra våningen / 2000 / Roy Andersson

Deia Buñuel:
Si fuéramos capaces de devolver nuestro destino al azar y aceptar sin desmayo el misterio de nuestra vida, podría hallarse próxima una cierta dicha, bastante semejante a la inocencia

Per comentar aquesta pel·lícula, torno a recórrer a un poema, el de Cesar Vallejo en el qual s'inspira.


TRASPIE ENTRE DOS ESTRELLAS de CESAR VALLEJO

¡Hay gentes tan desgraciadas, que ni siquiera
tienen cuerpo; cuantitativo el pelo,
baja, en pulgadas, la genial pesadumbre;
el modo, arriba;
no me busques, la muela del olvido,
parecen salir del aire, sumar suspiros mentalmente, oír
claros azotes en sus paladares!

Vanse de su piel, rascándose el sarcófago en que nacen
y suben por su muerte de hora en hora
y caen, a lo largo de su alfabeto gélido, hasta el suelo.

¡Ay de tánto! ¡ay de tan poco! ¡ay de ellas!
¡Ay en mi cuarto, oyéndolas con lentes!
¡Ay en mi tórax, cuando compran trajes!
¡Ay de mi mugre blanca, en su hez mancomunada!

¡Amadas sean las orejas sánchez,
amadas las personas que se sientan,
amado el desconocido y su señora,
el prójimo con mangas, cuello y ojos!

¡Amado sea aquel que tiene chinches,
el que lleva zapato roto bajo la lluvia,
el que vela el cadáver de un pan con dos cerillas,
el que se coge un dedo en una puerta,
el que no tiene cumpleaños,
el que perdió su sombra en un incendio,
el animal, el que parece un loro,
el que parece un hombre, el pobre rico,
el puro miserable, el pobre pobre!

¡Amado sea
el que tiene hambre o sed, pero no tiene
hambre con qué saciar toda su sed,
ni sed con qué saciar todas sus hambres!

¡Amado sea el que trabaja al día, al mes, a la hora,
el que suda de pena o de vergüenza,
aquel que va, por orden de sus manos, al cinema,
el que paga con lo que le falta,
el que duerme de espaldas,
el que ya no recuerda su niñez; amado sea
el calvo sin sombrero,
el justo sin espinas,
el ladrón sin rosas,
el que lleva reloj y ha visto a Dios,
el que tiene un honor y no fallece!

¡Amado sea el niño, que cae y aún llora
y el hombre que ha caído y ya no llora!

¡Ay de tánto! ¡Ay de tan poco! ¡Ay de ellos!

dimecres 5 de novembre de 2008

Grey Gardens / 1976 / Albert i David Maysles

Un poema de Robert Frost, The Road Not Taken, citat per una de les protagonistes, defineix molt bé el rerafons d'aquesta meravellosa pel·lícula.
Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could

To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim
Because it was grassy and wanted wear,
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,


And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I marked the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I,

I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

diumenge 7 de setembre de 2008

Rivers and tides / 2001 / Thomas Riedelsheimer

Diu Andy Goldsworthy, el protagonista d'aquest documental, que la seva obra no és res més que una nova capa damunt la capa que la pròpia natura crea sobre la terra.

Aquest documental és, doncs, una altra capa (de cel·luloide en aquest cas) que ens permet gaudir de les obres d'aquest genial artista.

diumenge 30 de desembre de 2007

Vargtimmen / 1968 / Ingmar Bergman

El propi Bergman explica:
L'hora del llop és el moment entre la nit i l'aurora quan la majoria de la gent mor, quan el son és més profund, quan els malsons són més reals, quan els insomnes es veuen assetjats pels seus majors temors, quan els fantasmes i els dimonis són més poderosos..."


El protagonista de la pel·lícula, Johan Borg (interpretat per Max Von Sydow), comenta:
Perdoni'm. M'anomeno un artista per manca d'un millor nom. En la meva feina creativa res no és implícit, excepte l'obligació. [...] Mai no he lluitat per assolir aquesta posició i no lluitaré per quedar-me-la. Megalomania? Sí, l'he sentit flotar al voltant del meu cap de vegades, però crec que en sóc immune. Només he de pensar en la completa insignificança de l'art al món en el qual vivim per fer-la aterrar.


Fantasmes, dimonis, pors,... de la feina creativa, de les relacions humanes, de l'amor,... en resum, de la vida. I un geni ho pot posar tot cap per avall.

divendres 7 de desembre de 2007

Hermanos Oligor / 2007 / Joan López Lloret

Dos germans. Es dediquen durant 3 anys a construir titelles i altres artefactes que van formant una història, un espectacle.
Veiem el procés de creació. Després, la seva difusió.
El documental posa tots els recursos narratius al servei d'una atmòsfera molt especial.
Poc a poc, tot el seu món ens fascina. Calder i els seu circ ens vénen a la memòria.
I és el cosí qui ens explica la veritat: "No és art, és la vida mateixa. Ells són així".
Som presoners i ningú ens ha dit que s'ha acabat el joc.

diumenge 18 de novembre de 2007

Centochiodi / 2007 / Ermanno Olmi

17 de novembre de 2007. Quan vam arribar al cinema, Ermanno Olmi era a la porta saludant a amics i coneguts. El rostre amable i cansat. Després va dirigir unes paraules al públic abans de començar la projecció de la pel·lícula.


Quan va acabar la pel·lícula, tenia la sensació que d'un moment a l'altre començaríem un debat, un cinefòrum com els d'abans. Però em sembla que ja no s'estila.
M'he quedat amb el dubte de si anar-me'n a la biblioteca o a fer un cafè amb els amici.