dijous, 27 de gener de 2011

La cérémonie / 1995 / Claude Chabrol

Aquesta pel·lícula és feta de detalls, d'apunts, d'engranatges que conformen un tot.
Aquesta pel·lícula aborda un munt de temàtiques, la lluita de classes, la incomunicació, els trastorns psicològics,...
Aquesta pel·lícula té bons actors, bones interpretacions, bon guió, bona estructura,...
Aquesta pel·lícula m'ha emocionat, m'ha trasbalsat, m'ha entretingut, m'ha atrapat,...


A vegades cal enumerar tot allò que, junt, també anomenem cinema.

dilluns, 24 de maig de 2010

Üç maymun / 2008 / Nuri Bilge Ceylan

Diu la llegenda, que els tres micos eren els missatgers enviats pels déus per delatar les males accions dels humans amb un conjur màgic, amb el qual cada un tenia dues virtuts i un defecte, i es representaven en el següent ordre:
Kikazaru: representat com el mico sord, era l’encarregat d’utilitzar el sentit de la vista per observar tot aquell que realitzava males accions per transmetre-les a Mizaru mitjançant la parla.
Mizaru: era el mico cec. No necessitava el seu sentit de la vista, ja que s’encarregava de portar els missatges que li explicava Kikazaru fins al tercer mico, Iwazaru.
Iwazaru: el tercer dels micos, era el mico mut. Escoltava els missatges transmesos per Mizaru i s'encarregava de decidir la pena dels déus que li cauria al desafortunat i observar que es complís.





dimecres, 12 de maig de 2010

Independencia / 2009 / Raya Martin

Llegeixo a la pàgina web de Filosofia en xarxa: Forma estètica: En les teories estètiques anteriors al s. XVIII, l’acte creatiu de l’artista que confereix a la matèria el seu caràcter estètic, la bellesa. Entès l’art com mímesis, imitació, des de Plató i Aristòtil fins a Kant, la forma és l’acte d’imitar. A partir de la teoria estètica alemanya del s. XVIII, com sentiment d’allò bell, la forma no pertany sinó al mode de sentir les coses belles.
I no em sembla malament com a introducció a aquesta pel•lícula.


diumenge, 18 d’abril de 2010

Hana yori mo naho / 2006 / Hirokazu Kore-eda

En un mateix cap de setmana ha coincidit que he vist aquesta pel·lícula i l'endemà he anat a veure Electra, de Sòfocles,  al TNC. En principi no tenen res veure, excepte en un detall: els protagonistes d'ambdos relats volen venjar la mort del seu pare.


En el cas de la pel·lícula, aviat te n'adones que la venjança que, suposadament, vol dur a terme el samurai, és una excusa per fer-nos un retrat més ampli de personatges i situacions. Soza, el jove protagonista, amb els seus dubtes, potser és més aprop de Hamlet que no d'Orestes.

diumenge, 14 de març de 2010

Das weisse Band / 2009 / Michael haneke

La veritat és que no sé què dir. Poques vegades em passa que, quan surto del cinema, tinc la sensació d'haver vist una obra mestra. I aquesta ha estat una d'elles.


El comentari és molt pobre, ho sé, però potser és més important el què es calla que el què es diu.
Em permeto citar a Victor Hugo: "Les chefs-d'œuvre ont un niveau, le même pour tous, l'absolu. Une fois l'absolu atteint, tout est dit. Cela ne se dépasse plus. L'œil n'a qu'une quantité d'éblouissement possible

dimecres, 17 de febrer de 2010

Stroszec / 1976 / Werner Herzog

"No aconseguim que el pollastre deixi de ballar, envieu un electricista". Aquesta és la darrera frase de la pel·lícula.
El pollastre és una gran metàfora; no sé exactament de què.
"La millor escena que mai he filmat" comenta el propi Herzog.
En Bruno fa de Bruno. Els seus companys també s'interpreten a sí mateixos. Els espectadors de la Filmoteca també hem fet d'espectadors de la Filmoteca i, quan han obert els llums ens hem posat els abrics i hem sortit cap a fora, sense gaires paraules, repetint gestos mecànics fets moltes vegades (com el pollastre?).


diumenge, 15 de novembre de 2009

Petit indi / 2009 / Marc Recha

Deia Pudovkin, en un dels seus llibres de teoria cinematogràfica: "Entre el fet natural i la seva aparença a la pantalla hi ha una considerable diferència. És aquesta diferència el què fa del cine un art."

Marc Recha, en aquesta pel·lícula, fa que aquesta diferència sigui molt petita, i és aquesta subtilesa la que li dona un plus de valor a la seva obra.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Let's Get Lost / 1988 / Bruce Weber

Un diumenge a la tarda. A la part alta de Barcelona, aprop de la Diagonal. A finals dels anys 60. Truquen a la porta del pis del doctor X. És la vivenda i la consulta alhora, una placa a la porta del carrer així ho indica. El doctor en persona va a obrir. De seguida reconeix l'individu que té palplantat al davant. És en Chet Baker, que aquells dies ha actuat a la ciutat. Vol que li faci unes receptes. Psicòtrops. Hi accedeix.


Aquesta anècdota, verídica, me l'expliquen just l'endemà d'haver vist l'impressionant documental de Bruce Weber. I per mi és com una postdata que m'acaba de dibuixar el personatge. Un d'aquells personatges fascinants que no té terme mig.

dissabte, 28 de febrer de 2009

Sånger från andra våningen / 2000 / Roy Andersson

Deia Buñuel:
Si fuéramos capaces de devolver nuestro destino al azar y aceptar sin desmayo el misterio de nuestra vida, podría hallarse próxima una cierta dicha, bastante semejante a la inocencia

Per comentar aquesta pel·lícula, torno a recórrer a un poema, el de Cesar Vallejo en el qual s'inspira.


TRASPIE ENTRE DOS ESTRELLAS de CESAR VALLEJO

¡Hay gentes tan desgraciadas, que ni siquiera
tienen cuerpo; cuantitativo el pelo,
baja, en pulgadas, la genial pesadumbre;
el modo, arriba;
no me busques, la muela del olvido,
parecen salir del aire, sumar suspiros mentalmente, oír
claros azotes en sus paladares!

Vanse de su piel, rascándose el sarcófago en que nacen
y suben por su muerte de hora en hora
y caen, a lo largo de su alfabeto gélido, hasta el suelo.

¡Ay de tánto! ¡ay de tan poco! ¡ay de ellas!
¡Ay en mi cuarto, oyéndolas con lentes!
¡Ay en mi tórax, cuando compran trajes!
¡Ay de mi mugre blanca, en su hez mancomunada!

¡Amadas sean las orejas sánchez,
amadas las personas que se sientan,
amado el desconocido y su señora,
el prójimo con mangas, cuello y ojos!

¡Amado sea aquel que tiene chinches,
el que lleva zapato roto bajo la lluvia,
el que vela el cadáver de un pan con dos cerillas,
el que se coge un dedo en una puerta,
el que no tiene cumpleaños,
el que perdió su sombra en un incendio,
el animal, el que parece un loro,
el que parece un hombre, el pobre rico,
el puro miserable, el pobre pobre!

¡Amado sea
el que tiene hambre o sed, pero no tiene
hambre con qué saciar toda su sed,
ni sed con qué saciar todas sus hambres!

¡Amado sea el que trabaja al día, al mes, a la hora,
el que suda de pena o de vergüenza,
aquel que va, por orden de sus manos, al cinema,
el que paga con lo que le falta,
el que duerme de espaldas,
el que ya no recuerda su niñez; amado sea
el calvo sin sombrero,
el justo sin espinas,
el ladrón sin rosas,
el que lleva reloj y ha visto a Dios,
el que tiene un honor y no fallece!

¡Amado sea el niño, que cae y aún llora
y el hombre que ha caído y ya no llora!

¡Ay de tánto! ¡Ay de tan poco! ¡Ay de ellos!

dimecres, 5 de novembre de 2008

Grey Gardens / 1976 / Albert i David Maysles

Un poema de Robert Frost, The Road Not Taken, citat per una de les protagonistes, defineix molt bé el rerafons d'aquesta meravellosa pel·lícula.
Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could

To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim
Because it was grassy and wanted wear,
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,


And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I marked the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I,

I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Rivers and tides / 2001 / Thomas Riedelsheimer

Diu Andy Goldsworthy, el protagonista d'aquest documental, que la seva obra no és res més que una nova capa damunt la capa que la pròpia natura crea sobre la terra.

Aquest documental és, doncs, una altra capa (de cel·luloide en aquest cas) que ens permet gaudir de les obres d'aquest genial artista.

diumenge, 30 de desembre de 2007

Vargtimmen / 1968 / Ingmar Bergman

El propi Bergman explica:
L'hora del llop és el moment entre la nit i l'aurora quan la majoria de la gent mor, quan el son és més profund, quan els malsons són més reals, quan els insomnes es veuen assetjats pels seus majors temors, quan els fantasmes i els dimonis són més poderosos..."


El protagonista de la pel·lícula, Johan Borg (interpretat per Max Von Sydow), comenta:
Perdoni'm. M'anomeno un artista per manca d'un millor nom. En la meva feina creativa res no és implícit, excepte l'obligació. [...] Mai no he lluitat per assolir aquesta posició i no lluitaré per quedar-me-la. Megalomania? Sí, l'he sentit flotar al voltant del meu cap de vegades, però crec que en sóc immune. Només he de pensar en la completa insignificança de l'art al món en el qual vivim per fer-la aterrar.


Fantasmes, dimonis, pors,... de la feina creativa, de les relacions humanes, de l'amor,... en resum, de la vida. I un geni ho pot posar tot cap per avall.