Üç maymun / 2008 / Nuri Bilge Ceylan

Diu la llegenda, que els tres micos eren els missatgers enviats pels déus per delatar les males accions dels humans amb un conjur màgic, amb el qual cada un tenia dues virtuts i un defecte, i es representaven en el següent ordre:
Kikazaru: representat com el mico sord, era l’encarregat d’utilitzar el sentit de la vista per observar tot aquell que realitzava males accions per transmetre-les a Mizaru mitjançant la parla.
Mizaru: era el mico cec. No necessitava el seu sentit de la vista, ja que s’encarregava de portar els missatges que li explicava Kikazaru fins al tercer mico, Iwazaru.
Iwazaru: el tercer dels micos, era el mico mut. Escoltava els missatges transmesos per Mizaru i s'encarregava de decidir la pena dels déus que li cauria al desafortunat i observar que es complís.

Independencia / 2009 / Raya Martin

Llegeixo a la pàgina web de Filosofia en xarxa: Forma estètica: En les teories estètiques anteriors al s. XVIII, l’acte creatiu de l’artista que confereix a la matèria el seu caràcter estètic, la bellesa. Entès l’art com mímesis, imitació, des de Plató i Aristòtil fins a Kant, la forma és l’acte d’imitar. A partir de la teoria estètica alemanya del s. XVIII, com sentiment d’allò bell, la forma no pertany sinó al mode de sentir les coses belles.
I no em sembla malament com a introducció a aquesta pel•lícula.

Hana yori mo naho / 2006 / Hirokazu Kore-eda

En un mateix cap de setmana ha coincidit que he vist aquesta pel·lícula i l'endemà he anat a veure Electra, de Sòfocles,  al TNC. En principi no tenen res veure, excepte en un detall: els protagonistes d'ambdos relats volen venjar la mort del seu pare.

En el cas de la pel·lícula, aviat te n'adones que la venjança que, suposadament, vol dur a terme el samurai, és una excusa per fer-nos un retrat més ampli de personatges i situacions. Soza, el jove protagonista, amb els seus dubtes, potser és més aprop de Hamlet que no d'Orestes.

Das weisse Band / 2009 / Michael haneke

La veritat és que no sé què dir. Poques vegades em passa que, quan surto del cinema, tinc la sensació d'haver vist una obra mestra. I aquesta ha estat una d'elles.

El comentari és molt pobre, ho sé, però potser és més important el què es calla que el què es diu.
Em permeto citar a Victor Hugo: "Les chefs-d'œuvre ont un niveau, le même pour tous, l'absolu. Une fois l'absolu atteint, tout est dit. Cela ne se dépasse plus. L'œil n'a qu'une quantité d'éblouissement possible" 

Stroszec / 1976 / Werner Herzog

"No aconseguim que el pollastre deixi de ballar, envieu un electricista". Aquesta és la darrera frase de la pel·lícula.
El pollastre és una gran metàfora; no sé exactament de què.
"La millor escena que mai he filmat" comenta el propi Herzog.
En Bruno fa de Bruno. Els seus companys també s'interpreten a sí mateixos. Els espectadors de la Filmoteca també hem fet d'espectadors de la Filmoteca i, quan han obert els llums ens hem posat els abrics i hem sortit cap a fora, sense gaires paraules, repetint gestos mecànics fets moltes vegades (com el pollastre?).