Aquesta anècdota, verídica, me l'expliquen just l'endemà d'haver vist l'impressionant documental de Bruce Weber. I per mi és com una postdata que m'acaba de dibuixar el personatge. Un d'aquells personatges fascinants que no té terme mig.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Let's Get Lost. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Let's Get Lost. Mostrar tots els missatges
diumenge, 11 d’octubre del 2009
Let's Get Lost / 1988 / Bruce Weber
Un diumenge a la tarda. A la part alta de Barcelona, aprop de la Diagonal. A finals dels anys 60. Truquen a la porta del pis del doctor X. És la vivenda i la consulta alhora, una placa a la porta del carrer així ho indica. El doctor en persona va a obrir. De seguida reconeix l'individu que té palplantat al davant. És en Chet Baker, que aquells dies ha actuat a la ciutat. Vol que li faci unes receptes. Psicòtrops. Hi accedeix.
Aquesta anècdota, verídica, me l'expliquen just l'endemà d'haver vist l'impressionant documental de Bruce Weber. I per mi és com una postdata que m'acaba de dibuixar el personatge. Un d'aquells personatges fascinants que no té terme mig.
Aquesta anècdota, verídica, me l'expliquen just l'endemà d'haver vist l'impressionant documental de Bruce Weber. I per mi és com una postdata que m'acaba de dibuixar el personatge. Un d'aquells personatges fascinants que no té terme mig.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)